Article publicat a l'Accent el 6 de Maig de 2010
Tot és relatiu. Res no es pot jutjar perquè totes les opinions són vàlides encara que no estiguin justificades i - per cert - si hi estàs en contra ets un intolerant. Perquè totes les opinions són respectables! No hi ha volta de fulla. Aquesta és una reacció típica dels ignorants i dels mercenaris de l’status quo quan es troben acorralats en la lluita dialèctica. Aparentment transporten el debat fora dels paràmetres polítics on qualsevol posició, sempre que vagi en la bona direcció, és acceptable. El capitalisme postmodern ho ha fet molt bé i pel què sembla va guanyant la partida; de la mà del multiculturalisme asèptic i el relativisme ha aconseguit despolititzar-ho tot i plantejar la seva hegemonia com un fet inherent a la societat, sense marxa enrere. Fukuyama i Goebbels van del bracet vaticinant la fi de la història i la lluita de classes. Eviten a tota costa la visualització d'aquesta lluita però sobretot tenen urticària a qualsevol tipus de conflicte. Quan la corrent és favorable no cal obrir les veles per arribar a bon port; prefereixen l'absorció per capil·laritat de tot l'ideari dominant a la dialèctica. Per l'instant van guanyant. No obstant això, el conflicte és la raó de ser de la democràcia i del socialisme, és clar que només a partir de la superació de les contradiccions es pot evolucionar cap a una societat millor. Per això i per moltes coses més és preocupant veure com a vegades caiem de quatre grapes en el parany que porta a despolititzar la lluita i a ser ostatge de la política gestionària. Intentem justificar o pacificar els nostres anhels per fer-los més digeribles, pensant que així arribaran a més gent. Bons exemples de tot això són algunes de les posicions sorgides al caliu de les discussions polítiques entorn a les conteses electorals o les consultes sobiranistes. En aquest sentit faríem bé d'aprendre de l'actual pragmatisme i rumb sense nord dels antics partits comunistes europeus i no deixar-nos portar pel vals que se sent. No es poden relativitzar les nostres posicions polítiques amb l'excusa de socialitzar el nostre discurs entre la població (tietes incloses), perquè sinó a la llarga és molt probable què el nostre discurs sigui abduït i buidat completament de continguts. Es pot donar el cas que el sistema acabi fent seves les parts menys conflictives del nostre discurs deixant de banda aquelles més punyents i d'arrel més democràtica. Només cal mirar que ha passat amb les lluites contra la segregació racial, algunes lluites feministes o gran part de l'ecologisme. Per fer arribar el nostres missatge de projecte rupturista i transformador a la majoria de les classes populars no hi ha dreceres. És ara, quan l'independentisme està de moda i els voltors electoralistes el sobrevolen, que hem de visualitzar el caràcter socialista i revolucionari de la nostra proposta.
dijous, 6 de maig del 2010
dilluns, 25 de gener del 2010
Creadors d'Opinió
Artícle d'opinió publicat a l'Accent
Ara que ja fa temps de l'esclat dels escàndols de corrupció al Principat i que tot plegat ja no es troba a la primera línia de de l'actualitat, és interessant mirar enrere i recuperar les perles que ens han deixat algunes declaracions públiques. Una d'elles la trobem en la declaració institucional que va pronunciar el president de la Generalitat principatina el passat 28 d'Octubre (disponible a la web de la Generalitat). En aquell discurs José Montilla feia una defensa de les institucions i de la “política” davant de la comprensible indignació ciutadana per la disbauxa de corrupció descoberta les darreres setmanes. Després dels preàmbuls en el paràgraf substancial del discurs començava: “Vull demanar als mitjans de comunicació i als creadors d'opinió en general un exercici d'objectivitat(...)“. Així doncs el president de la Generalitat feia una demanda “d'objectivitat” als creadors d'opinió.
En aquestes paraules queda implícita la creença de que la opinió ve determinada per algú aliè a la població. Segons el president, deixeu-me repetir, hi ha una sèrie d'agents els més importants dels quals són els mitjans de comunicació que tenen aquesta tasca. La reiteració no és gratuïta perquè desgraciadament això no és només una creença del president, sinó una trista realitat.
No enganyo a ningú quan afirmo que gran part de les opinions polítiques de la majoria de la població no es construeixen a partir d'un procés conscient i dinàmic, sinó a quelcom que s'assembla a un acte de fe estàtic i determinat. Molts cops la opinió no parteix d'un procés dialèctic de contraposició d'idees i posicionaments sinó de l'acceptació acrítica d'una opinió o posicionament que ens és clarament aliè. L'alienació comporta l'acceptació que el missatge dels mitjans convencionals és objectiu i cert. El president no pixava fora de test quan els batejava com a “creadors d'opinió”.
Partits i governs depenen dels mitjans per fer arribar el seu missatge, la relació entre el quart (quart?) poder i la classe política és estreta. Així doncs no és estrany veure com els partits un cop al govern tornen favors pels serveis prestats als diferents grups mediàtics i professionals. Ho fan a base de subscripcions milionàries de les administracions, modificant lleis per afavorir grups amics com en el cas de la TDT i el grup Mediapro (Gol TV) o col·locant als periodistes afins i intel·lectuals orgànics als mitjans públics control·lats fèrreament pel govern de torn o el parlament (Canal 9, TV3, BTV...).
José Montilla, en el seu discurs, mirava pels seus i els del seu partit (PSC-PSOE), fortament implicat en els escàndols de corrupció, i no per la majoria. Demanava, un cop més, el manteniment del status quo, com a paradigma d'objectivitat. Defensant els seus subjectius interessos.
Ara que ja fa temps de l'esclat dels escàndols de corrupció al Principat i que tot plegat ja no es troba a la primera línia de de l'actualitat, és interessant mirar enrere i recuperar les perles que ens han deixat algunes declaracions públiques. Una d'elles la trobem en la declaració institucional que va pronunciar el president de la Generalitat principatina el passat 28 d'Octubre (disponible a la web de la Generalitat). En aquell discurs José Montilla feia una defensa de les institucions i de la “política” davant de la comprensible indignació ciutadana per la disbauxa de corrupció descoberta les darreres setmanes. Després dels preàmbuls en el paràgraf substancial del discurs començava: “Vull demanar als mitjans de comunicació i als creadors d'opinió en general un exercici d'objectivitat(...)“. Així doncs el president de la Generalitat feia una demanda “d'objectivitat” als creadors d'opinió.
En aquestes paraules queda implícita la creença de que la opinió ve determinada per algú aliè a la població. Segons el president, deixeu-me repetir, hi ha una sèrie d'agents els més importants dels quals són els mitjans de comunicació que tenen aquesta tasca. La reiteració no és gratuïta perquè desgraciadament això no és només una creença del president, sinó una trista realitat.
No enganyo a ningú quan afirmo que gran part de les opinions polítiques de la majoria de la població no es construeixen a partir d'un procés conscient i dinàmic, sinó a quelcom que s'assembla a un acte de fe estàtic i determinat. Molts cops la opinió no parteix d'un procés dialèctic de contraposició d'idees i posicionaments sinó de l'acceptació acrítica d'una opinió o posicionament que ens és clarament aliè. L'alienació comporta l'acceptació que el missatge dels mitjans convencionals és objectiu i cert. El president no pixava fora de test quan els batejava com a “creadors d'opinió”.
Partits i governs depenen dels mitjans per fer arribar el seu missatge, la relació entre el quart (quart?) poder i la classe política és estreta. Així doncs no és estrany veure com els partits un cop al govern tornen favors pels serveis prestats als diferents grups mediàtics i professionals. Ho fan a base de subscripcions milionàries de les administracions, modificant lleis per afavorir grups amics com en el cas de la TDT i el grup Mediapro (Gol TV) o col·locant als periodistes afins i intel·lectuals orgànics als mitjans públics control·lats fèrreament pel govern de torn o el parlament (Canal 9, TV3, BTV...).
José Montilla, en el seu discurs, mirava pels seus i els del seu partit (PSC-PSOE), fortament implicat en els escàndols de corrupció, i no per la majoria. Demanava, un cop més, el manteniment del status quo, com a paradigma d'objectivitat. Defensant els seus subjectius interessos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
