No volies caldo? Dues Tasses!!

Article d'Opinió publicat a la web d'Endavant(OSAN) el 26 de Setembre de 2011

L'espectacle que estan oferint aquests dies estan oferint els representants dels governs europeus no deixa de ser preocupant. Recorda a la d'un metge que té accions en una funerària i va receptant arsènic a tort i a dret. No sabem si en el futur quan abandonin “el servei públic” rebran retribucions econòmiques “pels serveis prestats” per part del capital com van fer en el seu dia Gerhard Schröder o José Maria Aznar que actualment està a sou del magnat Rupert Murdoch. El que si sabem però és que la macabra dansa que estan ballant amb banquers i especuladors en motiu de la crisi del deute públic dels estats té com a principals perjudicats a tots els seus treballadors i treballadores.

En els darrers temps els mitjans burgesos han parlat -i parlen- molt el deute públic que suporten els nostres estats, però del que no parlen massa és de com s'ha generat aquest deute i sobretot per a què s'ha utilitzat el dèficit públic generat els darrers anys. Em refereixo al “rescat” que va re-capitalitzar els bancs (200.000 milions d'euros) i per unes ajudes que a l'estat espanyol van afavorir als altres protagonistes de la bombolla immobiliària: la màfia del totxo -algú s'en recorda del PLAN E?-. Es pot parlar d'una transferència explícita del capital públic al sector privat o de la ja llastimosament tradicional socialització de pèrdues i privatització de beneficis. Tampoc s'ha d'oblidar la continuada reducció en la recaptació d'impostos com a conseqüència de la recessió i l'eliminació o reducció dels impostos progressius que gravaven especialment a la burgesia i al capital (reducció IRPF, eliminació dels impostos de successió, de patrimoni i societats, etc.). Aquesta amnèsia selectiva i intencionada per part de mitjans i “experts”, desemboca com no podia ser d'altra forma en una reclamació de “mesures d'ajustament” per part dels estats que es presenten com a inevitables però que formen part d'una doctrina de xoc. Perquè després d'haver aprimat la hisenda pública ara s'afanyen a continuar amb l'enderroc del malanomenat “estat del benestar”. Podríem dir que el capitalisme salvatge ha devorat el del guant de seda, sinó fos perquè ambdós són braços del mateix cos. La doctrina del xoc que proposava fa uns anys Naomi Klein en el seu assaig1 es deixa veure per les nostres contrades. Les retallades i privatitzacions s'estenen amb una virulència i rapidesa mai vista. La connivència entre governants i representants del capital és absoluta, com a cas paradigmàtic el conseller principatí de sanitat Boi Ruiz, “antic” representant de la patronal de la sanitat concertada i de foment del treball que sembla no haver renunciat mai al seu antic càrrec. Per altra banda el representant dels empresaris espanyols i botifler il·lustre, Joan Rosell, deia fa poc que això de l'actualització salarial a partir de l'IPC era cosa del passat. Vaja un augment de la taxa d'explotació sobre els treballadors, mentre les principals empreses de l'IBEX-35 augmenten els seus beneficis.

També és significatiu que ara mateix la política econòmica dominant no consisteixi en redreçar el creixement del PIB , sinó en mantenir el dèficit públic a ratlla. Ja ni tan sols es busca el creixement econòmic, que a diferència del que molta gent pensa no vol dir forçosament un major benestar pels treballadors. Sinó que el principal objectiu és la reducció del dèficit públic lligat a un augment de la precarietat i un descens del consum intern. La política europea de dèficit zero no té en compte a les seves víctimes (la majoria d'habitants de l'UE), i el que és pitjor, avoca a la majoria d'estats al cicle viciós de l'endeutament perpetu i a ser esclau d'interessos i creditors. A qui beneficien aquestes polítiques? Fins a on arriba el límit dels suposats esforços que ens exigeixen per evitar l'apocalipsi?
Són preguntes de fàcil resposta, però que molts experts i governants es neguen a respondre.
Són els mateixos que ara posen el crit al cel per l'augment del deute públic, durant anys i anys han callat davant de l'augment exorbitant de l'endeutament privat. Els treballadors hem vist com s'erosionaven els nostres drets i els salaris al mateix temps que s'ens facilitava un accés al préstec gairebé il·limitat, per mantenir el consum i per tant els beneficis de les empreses. És una paradoxa que la crisis generada com a conseqüència de la reducció dels salaris dels treballadors, l'endeutament privat (dels mateixos treballadors) i la posterior especulació d'aquest deute per part bancs i “inversors” als mercats financers, derivi en una reducció encara més bèstia dels salaris i l'eliminació de llocs de treball i en una especulació, aquest cop però, amb el deute públic. Una paradoxa que només és possible si fem cas la teoria econòmica neoliberal que s'apropa més a la metafísica que a la ciència. A hores d'ara a ningú se li escapa que la crisi actual és diferent a d'altres succeïdes anteriorment, no és la crisi del petroli de la dècada dels 70 o la crisi asiàtica dels 90 produïdes per fets més o menys puntuals o d'àmbit regional. Aquesta crisi global i sistèmica exemplifica com cap d'altra la natura mateixa del capitalisme, doncs en forma part íntimament. En aquest sentit no hi ha grans “mesures d'ajust” a realitzar i d'això cada cop més gent se n'adona. Aquesta crisi ha sacsejat els fonaments ideològics del paradigma neoliberal. Fins i tot els economistes capitalistes, encara que siguin els heterodoxos (keynesians)2 com per exemple Nouriel Roubini, comencen a mirar cap a Marx en busca d'explicacions. És important que el paradigma neoliberal és desfaci i la direcció de la batalla ideològica pugui començar a virar lleugerament, però allò imprescindible és traslladar aquest incipient canvi al nivell de l'estructura. Cada cop és més evident, com assenyala Immanuel Wallerstein, que el sistema cada cop és més inestable i la seva resiliència als canvis és menor. En aquest sentit el més important és organitzar la resposta i acumular suficients forces perquè en un un futur puguem passar a l'ofensiva i determinar el sentit d'aquests canvis. Si estem preparats tindrem opcions d'evitar una deriva caòtica i encara més salvatge del capitalisme actual i aconseguir afermar les nostres alternatives en termes socials, ecològics i nacionals.


Boi Sagarra, Militant de d'Endavant (OSAN) de la Vila de Gràcia


1”La doctrina del xoc : l'ascens del capitalisme del desastre” Klein, Naomi (1970- ) Editorial Empúries
2 http://www.kaosenlared.net/noticia/economista-capitalista-nouriel-roubini-dice-marx-tenia-razon-prediccio

Generacions sense futur ?

Article d'opinió publicat a l'Accent el 25 de Setembre de 2011


Davant del desballestament de l'estat del benestar i de la degradació dels drets laborals que en els darrers mesos s'ha accelerat fins a arribar a una velocitat vertiginosa sorgeixen dubtes importants. Un d'ells, en particular, afecta les generacions “joves”, aquelles que s'inclouen en el 46,2% d'atur “juvenil” (de menys 25 anys) del darrer trimestre a l'Estat espanyol i les següents, que queden a prop però queden fora d'aquesta estadística. Aquí, el qualificatiu “juvenil” sembla respondre més a una estratègia política i econòmica que no pas a una realitat biològica. I és que aquestes generacions que quan es va constituir l'actual règim postfranquista encara no havíem nascut, ens hem vist sotmesos a un allargament forçós de l'adolescència, si més no en el camp laboral, amb uns salaris “juvenils” que garanteixen unes taxes d'explotació enormes i uns índexs de temporalitat descomunals. L'endarreriment de l'edat mitja d'emancipació de la llar familiar i de l'edat mínima de maternitat només són alguns símptomes d'aquest fenomen.

Per primer cop en la història des de fa molts anys, potser segles, les noves generacions de treballadores de les principals economies capitalistes industrialitzades estan veient com les seves condicions de vida empitjoraran. M'estalviaré el suat tòpic “dels millors preparats...” però posaré èmfasi en què per primer cop els nivells de consum i les expectatives “d'èxit social” en termes capitalistes estan disminuint dràsticament. Aquestes generacions sense futur ens ha tocat viure des que tenim ús de raó un recital de retallades a base de reformes laborals, tractats internacionals, lleis educatives, etc. Vam quedar fora del capitalisme keynesià de cara amable que garantia, si més no als països capitalistes industrialitzats com el nostre, un lloc de treball i uns salaris prou amplis que ajudessin a garantir una demanda i un consum elevat (amb l'ajuda de l'endeutament privat). Ara que ja fa uns anys anem surant pel mercat laboral alguns dels nostres incrèduls progenitors se n'adonen que el conte de fades que alguns d'ells van viure (feina, piset, hipoteca...) agafa un gir truculent.

D'aquest trencament de tendència històric, n'hem d'aprendre i l'hem d'interioritzar a les nostres lluites. Una cosa és clara, el futur sigui del color que sigui ens oferir menys en termes materials. La producció desmesurada que ens va abocar l'economia capitalista no tornarà a repetir-se. El consum del nostre país no sembla que s'hagi de recuperar, per altra banda tampoc crec que sigui desitjable que ho faci.

El socialisme que estem construint, no podrà competir amb el capitalisme en termes estrictament materials com ho va intentar fer el “socialisme real” durant gran part del segle passat. Hem de lluitar per tornar a assolir un benestar material que cobreixi les necessitats bàsiques de les que avui cada cop més gent és exclosa, però dins de l'austeritat i lluny del consum superflu actual. Hem de crear una nova realitat basada en una economia planificada a llarg termini que sigui ecològicament viable. Aquesta ha de ser un dels eixos de la nostra utopia, del nostre socialisme. Consumirem menys, crearem moltes coses.