Per a mi llegir mentre viatges és un dels plaers més grans que existeixen. Ho vaig descobrir farà cosa d'uns anys quan viatjàvem amb un bon amic per llatinoamèrica, i ara fa poc ho he tornat a experimentat amb la il·lusió d'un home que descobreix un cofre de tresors de la infantesa. Aquesta combinació és d'aquelles que fa que tant llegir com viatjar es conjuminin complimentant-se de forma sublim. M'explicaré, quan viatges i llegeixes sobre les gents que trobes en el camí i els llocs en els que passes, complementes les teves impressions directes, les dels sentits, amb les de la lectura. Ambdues coses es realcen l'una a l'altra gaudint de forma més intensa del camí. Quan era a llatinoamèrica, recordo passejar per les llibreries de carrer de la Paz, remenant llibres i descobrint velles edicions d'algunes perles de la literatura llatinoamericana, prou ignorada des d'Europa. Per a mi va ser descobrir un nou món (que no pas “el nou món”) tot endinsant-me en pàgines, carrers, camins, portes i gents. Allà vaig tenir la sort indirecta (fruit d'una primerenca imposició) de poder engrapar qualsevol llibre en castellà i llegir-me´l en pocs dies. Aquí al SE asiàtic les coses han estat diferents. Si bé a Aoteraoa (Nova Zelanda) ja havia començat a llegir en anglès, això del diccionari i la ració extra de concentració per no perdre el fil m'havien fet desistir força. Per sort però, tot arribant a Bagan, encara amb la motxil·la una venedora ambulant va ser el suficientment pesada per encolomar-me una edició copiada (a Àsia això dels drets d'autor és força relatiu...) de Burmese days de George Orwell. Una de les primeres novel·les de l'autor anglès, una ficció bastant real, basada en la seva estada al país com a membre del cos de policia de l'imperi britànic entre els anys 1922 i 1927. Viatjant per Birmània, he pogut imaginar-me alguns dels paràgrafs del llibre en alguna construcció colonial, o al asseure'm amb el Pedro i la Shanty a beure un te ben ensucrat en una teteria a la vora del carrer contemplant al cel el rèquiem de colors d'un dia qualsevol. Llegint aquest llibre també m'he reafirmat tot comprovant que els imperis deixen una empremta inesborrable en els pobles que conquereixen. Potser no tant física com els trens birmanesos actuals que no crec que hagin canviat des d'aleshores, sinó més profundes i doloroses com l'actitud servil i mesella enfront als homes blancs, les cicatrius en els paisatge després del saqueig dels recursos naturals o les corruptes administracions colonials deixades per la metròpoli que semblen haver mutat en una versió contemporània.
Com tants altres cops en un viatge, he de tornar a donar gràcies a la casualitat, que m'ha fet recuperar un plaer enterrat i m'ha llançat a llegir en anglès i a remenar els prestatges de totes les llibreries que em surten al pas.
diumenge, 15 d’abril del 2012
dilluns, 2 d’abril del 2012
Birmània
Ja farà un parell de setmanes que vam enlairar-nos de Yangoon en el viatge de tornada cap a Bangkok després d'haver passat 28 dies meravellosos. En un principi Birmània no entrava en els meus plans pel SE asiàtic, però viatjar a vegades vol dir canviar de plans, decidir i redirigir les teves passes. Així que quan el Pedro i la Shanti em van proposar anar cap a Birmània tant ben acompanyat m'hi vaig decidir. En un principi no tenia previst anar-hi, era per una qüestió bàsicament política. Birmània (“Unió de Myanmar” segons la van batejar els generals el 1988) està governada per una de les dictadures més llargues del món. Des del 1962 s'hi han succeït un reguitzell de governs (o juntes) militars que han governat el país amb mà de ferro exercint una punyent repressió contra els diferents sectors de la oposició i enfonsant l'economia d'un dels països més rics, potser el més ric, en termes de matèries primes, recursos minerals i producció agrícola de tot el Sud-Est asiàtic. A tall d'exemple, la producció d'arròs, que als anys 50 va arribar a ser la més alta del món amb 4 milions de tones per any i que en les següents 4 dècades va baixar fins als 600.000 tones anuals. Després de 50 anys de dictadura brutal, des del 2010 el país està entrant en una “transició democràtica disciplinada” (quin eufemisme més ferragos!) que han tingut el seu darrer episodi en l'aclaparadora victòria del partit National League for Democracy (NL) a les eleccions parcials (només estaven en joc 45 dels 664 escons de la cambra Birmana) i que han suposat l'entrada al parlament de la principal lider de l'oposició Aung San Suu Kyi.
Així doncs, tenint en compte que la situació al país ha canviat força respecte fa uns anys, i no sense haver de menjar-me algunes contradiccions polítiques, vam decidir anar a visitar aquest país abans que el turisme massiu i les seves conseqüències implícites el canviïn. Actualment la situació per als turistes i visitants ha canviat força, per exemple ja no hi ha un control tant rígid dels moviments per part dels serveis d'informació Birmans, nosaltres no vam notar la seva presència de forma directa a diferència d'altres viatgers amb els que havia parlat anteriorment. Tot i això hi ha parts del país que no es poden visitar, a més a més la durada del visat i el mal estat de les carreteres i trens fan impossible anar-hi. Tot i aquests canvis el turisme no es pot obviar que el turisme és una font important d'entrada de divisa estrangera (dòlars) per al govern Birmà que pateix l'embargament econòmic del país per part d'alguns membres de la “comunitat internacional” com els EEUU i l'UE.
Que dir-vos sobre Birmània? Doncs que probablement és el país més increïble que he visitat des de que estic al SE asiàtic. Increïble, per els seus paisatges, per la barreja de cultures que s´hi troben, però sobretot i amb molt a diferència per la seva gent. Gent que et somriu, et saluda efusivament, et mira encuriosida i que t'ofereix una hospitalitat enorme. Un país amb una pobresa evident a on molta gent encara viu de l'agricultura de subsistència i a on pots sentir clarament els seus anhels de canvi. Una il·lusió desbordada per els petits canvis que s'estan donant. Ara mateix a Birmània per primer cop en molts anys es poden lluir públicament imatges amb la cara d'Aung San Suu Kyi, que ara per ara és l'encarnació de la il·lusió de la majoria de població de Birmània, del seu pare el general Aung San , heroi de la independència respecte l'imperi britànic o fins i tot del logo del NLD. Es evident que encara hi ha molta feina per fer, però el sol fet de llegir llibre que fins fa mesos estaven prohibits i censurats és una alenada per als Birmans. Després de la seva Gent, que s'ens dubte és el millor d'aquest país asiàtic doncs una infinitat de paratges i paisatges. De camps d'arròs a les planes, carros de fusta estirats per bous geperuts, turons difuminats per una boirina blava, planes de tamarits esquitxades per centenars de temples, hortalans en barques enfilant tomaqueres... Però sobretot una atmosfera relaxada que defineix la quotidianitat birmanesa que no és altra que la d'una teteria amb taules baixes i taburets de pam plena de gom a gom amb gent conversant i fent d'espectadors de les imatges que passen davant seu.
PD: Si voleu conèixer una mica més l'actualitat Birmana, us recomano els recents posts d'aquest bloc .
Així doncs, tenint en compte que la situació al país ha canviat força respecte fa uns anys, i no sense haver de menjar-me algunes contradiccions polítiques, vam decidir anar a visitar aquest país abans que el turisme massiu i les seves conseqüències implícites el canviïn. Actualment la situació per als turistes i visitants ha canviat força, per exemple ja no hi ha un control tant rígid dels moviments per part dels serveis d'informació Birmans, nosaltres no vam notar la seva presència de forma directa a diferència d'altres viatgers amb els que havia parlat anteriorment. Tot i això hi ha parts del país que no es poden visitar, a més a més la durada del visat i el mal estat de les carreteres i trens fan impossible anar-hi. Tot i aquests canvis el turisme no es pot obviar que el turisme és una font important d'entrada de divisa estrangera (dòlars) per al govern Birmà que pateix l'embargament econòmic del país per part d'alguns membres de la “comunitat internacional” com els EEUU i l'UE.
Que dir-vos sobre Birmània? Doncs que probablement és el país més increïble que he visitat des de que estic al SE asiàtic. Increïble, per els seus paisatges, per la barreja de cultures que s´hi troben, però sobretot i amb molt a diferència per la seva gent. Gent que et somriu, et saluda efusivament, et mira encuriosida i que t'ofereix una hospitalitat enorme. Un país amb una pobresa evident a on molta gent encara viu de l'agricultura de subsistència i a on pots sentir clarament els seus anhels de canvi. Una il·lusió desbordada per els petits canvis que s'estan donant. Ara mateix a Birmània per primer cop en molts anys es poden lluir públicament imatges amb la cara d'Aung San Suu Kyi, que ara per ara és l'encarnació de la il·lusió de la majoria de població de Birmània, del seu pare el general Aung San , heroi de la independència respecte l'imperi britànic o fins i tot del logo del NLD. Es evident que encara hi ha molta feina per fer, però el sol fet de llegir llibre que fins fa mesos estaven prohibits i censurats és una alenada per als Birmans. Després de la seva Gent, que s'ens dubte és el millor d'aquest país asiàtic doncs una infinitat de paratges i paisatges. De camps d'arròs a les planes, carros de fusta estirats per bous geperuts, turons difuminats per una boirina blava, planes de tamarits esquitxades per centenars de temples, hortalans en barques enfilant tomaqueres... Però sobretot una atmosfera relaxada que defineix la quotidianitat birmanesa que no és altra que la d'una teteria amb taules baixes i taburets de pam plena de gom a gom amb gent conversant i fent d'espectadors de les imatges que passen davant seu.
PD: Si voleu conèixer una mica més l'actualitat Birmana, us recomano els recents posts d'aquest bloc .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
