Experiment democràtic o el rei és un feixista

Article d'opinió publicat al núm. 225 del periòdic l'Accent



Hi ha conceptes que són incompatibles, que en cap cas poden anar de la mà. Una democràcia burgesa mai no pot ser una monarquia. L'estructura política de l'estat modern actual té els seus orígens en les revolucions burgeses de finals del segle XVIII i ambdues revolucions (la guerra per la independència del Estats Units d'Amèrica i la revolució francesa) van tenir ferms orígens republicans i antimonàrquics. De fet en les seves declaracions de principis tenen com a principi la universalitat de drets entre els seus ciutadans o fins i tot entre els homes (Declaració d'independència dels EUA 1776).Encara que avui en dia la universalitat de drets entre els ciutadans dels estats capitalistes actuals sigui una entelèquia el que si que se li pot exigir a la oligarquia i als seus governs és que, si la lluita de classes els hi ho permet, guardin una mica les formes. Com ho diria? Que siguin una mica seriosos (us sona la cantarella?). En aquest aspecte com en tants d'altres sembla ser que Spain is different. La “monarquia parlamentària” de l'estat espanyol s'ha esforçat enormement per ser una de les democràcies de pitjor qualitat de tot el continent. Les línies que segueixen estiren aquest fil exposant una petita reflexió o experiment democràtic per comprovar que hi ha suficients evidències històriques per afirmar que l'actual cap de l'estat, el rei és un feixista. Tot i que als ulls de l'estat això pugui suposar contravenir les seves lleis. La tarda del 23 de Juliol del 1969 l'actual rei d'Espanya, Juan Carlos de Borbón i Borbón , en qualitat de príncep, va ser present a les corts espanyoles juntament amb el dictador Francisco Franco i altres membres del règim dictatorial nacionalcatòlic. Aquella tarda, de forma pública, agenollat i amb la mà sobre d'una bíblia va jurar lleillaltat al cap de l'estat (Francisco Franco Bahamontes) i fidelitat als principis del “Movimiento Nacional” i a d'altres lleis fonamentals del Regne. 6 principis doctrinals del Movimiento nacional, de caràcter patriarcal, totalitari, catòlic, nacionalista espanyol i feixista. Fins i tot aquell dia el futur rei va donar suport, explícit, “a la legimitat sorgida” de l'aixecament militar feixista contra la república del 18 de Juliol del 1936. De fet uns quants anys més tard, el 22 de Novembre de 1975, després de la mort de Franco, Juan Carlos va ser coronat Rei d'Espanya. Aleshores va tornar a declarar lleialtat als principis del movimiento nacional i del regne d'espanya. En aquelles dues ocasions l'actual rei d'espanya va donar suport a un cop d'estat feixista que va derivar en un dels règims polítics totalitaris més sanguinaris de tota Europa que va assassinar a centenars de milers de persones. No només això sinó que ho va fer com a una figura pública i política d'aquell règim. Des d'ençà Juan Carlos, tot i tenir temps per anar a caçar per mig món, mai no ha trobat un instant per contradir aquestes manifestacions públiques. Mai se n'ha desdit d'aquest suport públic i explícit de la mateixa manera que molts membres del partit nazi alemany o del Partit Nacional Feixista (PNF) italià, jutjats o no, amb càrrecs públics a l'època o sense, tampoc ho han fet. La diferència entre els segons i el primer és que Juan Carlos és el cap d'un estat europeu que suposadament està regit per una democràcia. Juan Carlos, tot i tenir el càrrec de representació pública que ostenta, no renega (no ho ha fet mai), dels principis polítics i ideològics d'un moviment feixista del qual va formar part. Aquestes opinions tot i que estiguin basades en fets reals i documentats, potser vulnerin el codi penal espanyol. En qualsevol cas estan fetes des de la llibertat d'expressió. Casualitat o no, aquest dret té els seus orígens en la il·lustració justament quan la monarquia com a institució va començar a trontollar i algun rei va perdre el cap. D'aleshores ençà hi hagut una llarga tradició de desobediència civil per part dels oprimits cap a estats, reis i institucions. Avui en dia, quan els treballadors i treballadores catalanes ja fa temps que anem perdent drets a cada bugada, desobeir i continuar aquesta tradició popular s'ha convertit en una urgent necessitat més que no pas en una opció voluntarista.

Llegir viatjant

Per a mi llegir mentre viatges és un dels plaers més grans que existeixen. Ho vaig descobrir farà cosa d'uns anys quan viatjàvem amb un bon amic per llatinoamèrica, i ara fa poc ho he tornat a experimentat amb la il·lusió d'un home que descobreix un cofre de tresors de la infantesa. Aquesta combinació és d'aquelles que fa que tant llegir com viatjar es conjuminin complimentant-se de forma sublim. M'explicaré, quan viatges i llegeixes sobre les gents que trobes en el camí i els llocs en els que passes, complementes les teves impressions directes, les dels sentits, amb les de la lectura. Ambdues coses es realcen l'una a l'altra gaudint de forma més intensa del camí. Quan era a llatinoamèrica, recordo passejar per les llibreries de carrer de la Paz, remenant llibres i descobrint velles edicions d'algunes perles de la literatura llatinoamericana, prou ignorada des d'Europa. Per a mi va ser descobrir un nou món (que no pas “el nou món”) tot endinsant-me en pàgines, carrers, camins, portes i gents. Allà vaig tenir la sort indirecta (fruit d'una primerenca imposició) de poder engrapar qualsevol llibre en castellà i llegir-me´l en pocs dies. Aquí al SE asiàtic les coses han estat diferents. Si bé a Aoteraoa (Nova Zelanda) ja havia començat a llegir en anglès, això del diccionari i la ració extra de concentració per no perdre el fil m'havien fet desistir força. Per sort però, tot arribant a Bagan, encara amb la motxil·la una venedora ambulant va ser el suficientment pesada per encolomar-me una edició copiada (a Àsia això dels drets d'autor és força relatiu...) de Burmese days de George Orwell. Una de les primeres novel·les de l'autor anglès, una ficció bastant real, basada en la seva estada al país com a membre del cos de policia de l'imperi britànic entre els anys 1922 i 1927. Viatjant per Birmània, he pogut imaginar-me alguns dels paràgrafs del llibre en alguna construcció colonial, o al asseure'm amb el Pedro i la Shanty a beure un te ben ensucrat en una teteria a la vora del carrer contemplant al cel el rèquiem de colors d'un dia qualsevol. Llegint aquest llibre també m'he reafirmat tot comprovant que els imperis deixen una empremta inesborrable en els pobles que conquereixen. Potser no tant física com els trens birmanesos actuals que no crec que hagin canviat des d'aleshores, sinó més profundes i doloroses com l'actitud servil i mesella enfront als homes blancs, les cicatrius en els paisatge després del saqueig dels recursos naturals o les corruptes administracions colonials deixades per la metròpoli que semblen haver mutat en una versió contemporània.

Com tants altres cops en un viatge, he de tornar a donar gràcies a la casualitat, que m'ha fet recuperar un plaer enterrat i m'ha llançat a llegir en anglès i a remenar els prestatges de totes les llibreries que em surten al pas.

Birmània

Ja farà un parell de setmanes que vam enlairar-nos de Yangoon en el viatge de tornada cap a Bangkok després d'haver passat 28 dies meravellosos. En un principi Birmània no entrava en els meus plans pel SE asiàtic, però viatjar a vegades vol dir canviar de plans, decidir i redirigir les teves passes. Així que quan el Pedro i la Shanti em van proposar anar cap a Birmània tant ben acompanyat m'hi vaig decidir. En un principi no tenia previst anar-hi, era per una qüestió bàsicament política. Birmània (“Unió de Myanmar” segons la van batejar els generals el 1988) està governada per una de les dictadures més llargues del món. Des del 1962 s'hi han succeït un reguitzell de governs (o juntes) militars que han governat el país amb mà de ferro exercint una punyent repressió contra els diferents sectors de la oposició i enfonsant l'economia d'un dels països més rics, potser el més ric, en termes de matèries primes, recursos minerals i producció agrícola de tot el Sud-Est asiàtic. A tall d'exemple, la producció d'arròs, que als anys 50 va arribar a ser la més alta del món amb 4 milions de tones per any i que en les següents 4 dècades va baixar fins als 600.000 tones anuals. Després de 50 anys de dictadura brutal, des del 2010 el país està entrant en una “transició democràtica disciplinada” (quin eufemisme més ferragos!) que han tingut el seu darrer episodi en l'aclaparadora victòria del partit National League for Democracy (NL) a les eleccions parcials (només estaven en joc 45 dels 664 escons de la cambra Birmana) i que han suposat l'entrada al parlament de la principal lider de l'oposició Aung San Suu Kyi.
Així doncs, tenint en compte que la situació al país ha canviat força respecte fa uns anys, i no sense haver de menjar-me algunes contradiccions polítiques, vam decidir anar a visitar aquest país abans que el turisme massiu i les seves conseqüències implícites el canviïn. Actualment la situació per als turistes i visitants ha canviat força, per exemple ja no hi ha un control tant rígid dels moviments per part dels serveis d'informació Birmans, nosaltres no vam notar la seva presència de forma directa a diferència d'altres viatgers amb els que havia parlat anteriorment. Tot i això hi ha parts del país que no es poden visitar, a més a més la durada del visat i el mal estat de les carreteres i trens fan impossible anar-hi. Tot i aquests canvis el turisme no es pot obviar que el turisme és una font important d'entrada de divisa estrangera (dòlars) per al govern Birmà que pateix l'embargament econòmic del país per part d'alguns membres de la “comunitat internacional” com els EEUU i l'UE.

Que dir-vos sobre Birmània? Doncs que probablement és el país més increïble que he visitat des de que estic al SE asiàtic. Increïble, per els seus paisatges, per la barreja de cultures que s´hi troben, però sobretot i amb molt a diferència per la seva gent. Gent que et somriu, et saluda efusivament, et mira encuriosida i que t'ofereix una hospitalitat enorme. Un país amb una pobresa evident a on molta gent encara viu de l'agricultura de subsistència i a on pots sentir clarament els seus anhels de canvi. Una il·lusió desbordada per els petits canvis que s'estan donant. Ara mateix a Birmània per primer cop en molts anys es poden lluir públicament imatges amb la cara d'Aung San Suu Kyi, que ara per ara és l'encarnació de la il·lusió de la majoria de població de Birmània, del seu pare el general Aung San , heroi de la independència respecte l'imperi britànic o fins i tot del logo del NLD. Es evident que encara hi ha molta feina per fer, però el sol fet de llegir llibre que fins fa mesos estaven prohibits i censurats és una alenada per als Birmans. Després de la seva Gent, que s'ens dubte és el millor d'aquest país asiàtic doncs una infinitat de paratges i paisatges. De camps d'arròs a les planes, carros de fusta estirats per bous geperuts, turons difuminats per una boirina blava, planes de tamarits esquitxades per centenars de temples, hortalans en barques enfilant tomaqueres... Però sobretot una atmosfera relaxada que defineix la quotidianitat birmanesa que no és altra que la d'una teteria amb taules baixes i taburets de pam plena de gom a gom amb gent conversant i fent d'espectadors de les imatges que passen davant seu.


PD: Si voleu conèixer una mica més l'actualitat Birmana, us recomano els recents posts d'aquest bloc .

De Raholes i d'altres bestioles

Article d'opinió publicat al número 217 del periòdic l'Accent el 25 de gener de 2012.

En qualsevol ecosistema, hi ha espècies que funcionen a mode d'indicadors, la seva presència o absència indica la qualitat d'aquest. En el nostre ecosistema mediàtic particular passa exactament el mateix. Hi ha personatges que són alhora símptoma i conseqüència. Indicadors que alguna cosa no rutlla gaire bé. Quan alguns d'aquests elements porten anys a primera línia de l'escenari la cosa ja comença a passar de taca d'oli per arribar a ser preocupant. D'aquests animalons n'hi ha a cabassos però no n'hi ha cap que s'equipari a la Pilar Rahola. Supervivent de l'escena pública, ha anat fent saltironets d'aventures polítiques a mitjans de comunicació de diversa índole amb una agilitat que, si bé no ha estat mai gaire gràcil, és digna d'admirar. Les seves habilitats mimètiques emulen les d'un camaleó, només així s'entén una truculenta carrera que començà a l'Audiencia Nacional fent de públic com a diputada d'ERC als judicis de militants “reinserits” de Terra Lliure i que té un dels seus darrers episodis més notables en l'entrevista al Conde de Godó a les pàgines centrals de l'edició en català de l'antiga Vanguardia española. Pot sorprendre que una suposada independentista republicana d'esquerres pugui acabi fent de primera espasa d'una capçalera espanyolíssima i borbònica. Però aquest en aquest món tan inestable i volàtil -que diria un “expert” en economia- la Pilar ha demostrat que és possible ser una talibana reaccionària i gaudir d'una pàtina d'independent a la vegada. Coses de la postmodernitat. Ha sabut adaptar-se al relativisme cultural que ens envolta i triomfar. Es mou en una terra de ningú imaginaria i encarna el liberalisme europeu com ningú. Així doncs no és que sigui capitalista, sinó que és més aviat anticomunista. Tampoc no és que sigui de dretes sinó que subscriu el sentit comú. Malabarista de l'ambigüitat, no té cap problema en mossegar als feixistes de PxC però es queda sense dents per la xenofòbia dels bons ciutadans com en Duran i Lleida. No fos cas que des de La Vanguardia li piquessin la cresta i es quedés a l'atur en els temps que corren. Polifacètica, la Pilar a més a més d'haver sigut Estrella Intercoiffure a la millor imatge l'any 1997 també és una ferma defensora dels animals, o si més no de gairebé tots. Perquè després de llegir alguna de les seves peces de “literatura periodística” arribo a la conclusió que els palestins estan uns esglaons per sota dels quisus pel que fa a drets. Deixant de banda els maniqueismes i fent una gran alenada de sentit comú diré que l'entenc. Que voleu que us digui, defensar l'estat d'Israel i les seves accions terroristes surt força bé de preu. Sinó que us ho expliqui la Pilar que s'ha dedicat a recorre món donant arengues sobre lo dolents i antisionistes -vull dir antisemites- que som els de l'esquerra radical europea. Viatja en primera classe i l'hotel pagat, convidada d'honor pels civilitzats i pulcres lobbys sionistes d'arreu (l'AIPAC i cia.). És una forma respectable de fer turisme i ser cosmopolita. Sobretot si ho comparem amb els mètodes, més rústics i menys elegants, dels integrants de la flota per la llibertat que van intentar trencar el criminal bloqueig a la franja de Gaza farà cosa d'uns mesos.

La Rahola no para quieta. Després de les seves aventures polítiques ha passejat el seu desproporcionat ego pels platós de TV3, La Noria o Crónicas marcianas amb suma facilitat i ara publica a tort i a dret, aquí i allà. Podríem pensar que és un radical lliure, paladí de la independència. Podríem caure en la temptació de creure que aquesta criatura no és d'eixe món que diria en Raimon. El problema és que si l'és. Massa que l'és! És un personatge que genera espectacle, fa vendre diaris, puja l'audiència i garanteix l'hegemonia dels poderosos. Una d'aquestes bestioles que en una societat crítica i plural restarien a l'anonimat i que en la nostra són entronitzats a l'Olímp dels mitjans de masses. Com en un circ, són tigres que ja no mosseguen a ningú.

Ton Sai Rocks me!!

Feia molt temps que volia deixar-me caure a Ton Sai. Des de que uns amics em van parlar d'aquest paradís de l'escalada tot fent unes cerveses en un estuari meravellós a l'extrem nord de Nova Zelanda, Ton Sai era un nom que resonava en converses de plans de futur, que em burxava el cap quan polia màquines escurabutxaques. I ara ja fa més d'un més que és real. Un dia a dia molt dolç.
Matinar, arreplegar els peus de gat, el talabard i la corda, baixar a esmorzar, trobar els companys i les companyes i anar a la roca. Tan simple com cor plaent, no és difícil d'entendre que en aquesta badia envoltada de carsts i estalactites el temps passi més lentament i molts ens embolicar amb plaer en aquesta agradable teranyina durant setmanes, mesos...
Ton Sai és una petita platja situada al nord de Krabi, en una península de roca calcària de la costa tailandesa del mar d'Andaman. Allò que fa unes dècades era un poble de pescadors, ara és una de les principals meques asiàtiques de l'escalada esportiva que comparteix ecosistema amb els resorts de turistes adinerats de la platja del costat delerosos de sorra blanca i sol. Una comunitat atípica enmig d'algunes de les destinacions turístiques més importants de Tailàndia formada per escaladors dels 5 continents, Thais locals i algun que altre turista extraviat. Crec que és el lloc (amb gent) més tranquil i relaxat a on he estat mai. A Ton Sai és difícil saber quina hora del dia és, ningú no du rellotge; la majoria de gent no té la més remota idea de quin dia de la setmana és i 2 de cada 3 fallen a l'hora d'endevinar el dia del mes. Molts dels locals sembla que es dediquin a examinar la durabilitat de les hamaques a base de becaines i marihuana. El leimotiv de Ton Sai és l'escalada, el fanatisme escalador es respira per tot arreu. Per tots els racons hi ha gent que tragina arnesos i cordes a l'esquena, a les taules dels restaurants es poden sentir converses sobre la roca, els sectors de la vora i les vies. I Jo, sense saber gairebé com m'he convertit en un habitant més d'aquest paradís per fanàtics de la roca. Ja porto un més d'un mes per aquí i encara tinc ganes d'escalar. Aquí he trobat a gent magnífica, de gran cor. Feia força temps que li volia dedicar un temps a la escalada. Posant-me en forma, perdent pors, obrint portes a mesura que puc grimpar parets que abans només eren projectes. Gaudint d'aquesta passió transformada en rutina.

De Menjars...

El Viatge té diferents atributs depenent de l'experiència del viatger i dels racons de món per on passa. A vegades una coneixença, d'altres voltes allò més important recau en el paisatge natural i no tant en l'experiència social. A Àsia un dels punts rellevants és la cultura i molt especialment la gastronomia. Avui he creuat una nova frontera, la primera per terra, i ens hem endinsat a Tailàndia, però no m'agradaria deixar Malàsia enrere sense dedicar-li unes ratlles a aquest plaer tan sublim que és el simple fet de menjar. Una necessitat tan vital que ens defineix de cap a peus. Som el que sembrem, i jo hi afegiria que som el que mengem. Sense anar més lluny, els Països Catalans al llarg de la història han estat una realitat poc vertebrada, pels escèptics i porucs poc real, en canvi el nostre país pren sentit quan fem servir la nostra llengua però també i especialment quan som a taula i mengem, com ha posat de manifest el gran Jaume Fàbrega en el seu bloc La bona vida.
A Àsia la cuina és d'una diversitat sense límits, encara que té algunes bases comunes com són, l'arròs, la soja i les espècies. A Malàsia en concret la barreja de comunitats es tradueix de forma increïble a l'hora de menjar. Durant tot aquest mes no he parat de gaudir per allà a on he passat de diferents gustos i sensacions. Les diferents gastronomies malaies, xineses, idus, etc, han estat un veritable plaer diari, especialment després de passar un any i mig a Nova Zelanda. Un altre plaer ha estat el tornar a recuperar antigues sensacions que feia temps que no experimentava: Olors dels mercats de carrer, aturar-se davant d'una fruita desconeguda, demanar una ració d'un menjar cridaner que t'ha encuriosit. Descobrir a partir dels sentits més íntims. Però si per una cosa mai no podré estar prou agraït a aquest país és perquè m'ha permès acomplir un desig d'infantesa llargament perseguit com és menjar amb les mans en un restaurant i que al veure't un vianant anònim et dediqui un somriure còmplice entre la sorpresa i l'aprovació.