Taman Negara

Taman (Jardí o parc) Negara (Nacional) és el primer parc nacional que és va fer a Malàisia (el van crear els britànics el 1937). I un dels boscos tropicals més importants del món. Aquest racó de món va evitar les darreres glaciacions i les erupcions volcàniques que van patir, per exemple, les illes d'Indonèsia. Això ha fet que l'evolució natural no s'hagi vist aturada per cap cataclisme natural durant un període de 40 milions d'anys, cosa que ha originat la selva tropical més antiga del món i un dels ecosistemes (el més?) amb més biodiversitat del planeta.
L'accés als límits del parc és força fàcil, per barca o autobús, encara que la zona oberta als vistants només constitueix un 5 % del parc. Aquí he trobat a faltar, i de quina manera, les infraestructures dels parcs nacionals de Nova Zelanda i les seves xarxes de camins i refugis. M'he hagut de conformar amb una excursioneta d'un parell de dies (anada i tornada) per la jungla.
L'alçada d'aquest bosc és impressionant i la immensitat espaial de l'ecosistema fa de la selva un ecosistema terrestre fora de mesura pels estàndards de les nostres latituds. Tot i que Taman Negara compta amb una gran quantitat de mamífers i animals de gran tamany (Tigres, elefants asiàtics, tapirs, lleopards, porcs senglars, llangardaixos, búfals d'aigua...) observar-los a la jungla és força difícil i en el meu cas no va ser una excepció. No vaig tenir la sort de creuar-me'n amb cap i em vaig haver de “conformar” amb incomptables exemples diferents d'arbres, epífits, falgueres, bolets, insectes, algun que altre ocell, un fugaç mico, i la petjada d'un gatet força gros.
Després del primer contacte amb la jungla equatorial, he de dir que la jungla és una altra cosa. La immensitat de la natura és exuberant, immensa, sense mesura, però la gran diferència és la inquietud. La densitat de la vegetació que crea parets impenetrables a les ribes dels rierols, la foscor de l'aigua dels rius, les capçades dels arbres que et fan de sostre i que converteixen el cel en un estrany convidat. Però sobretot el soroll és el que fa d'aquest paratge un lloc intrigant. Poc són els moments a on la jungla resta silent. La banda sonora d'udols, xiscles, crits guirigalls que es sona al teu voltant, més lluny o més aprop accentuen la teva solitud.
Caminant per Taman Negara he pensat molt en El Cor de les Tenebres de Joseph Conrad, que fa temps un bon amic em va regalar, i en la esgarrifosa bellesa dels seus paràgrafs. La natura sense mesura de la selva ens pot fer retrocedir en la història fins a estremir-nos i experimentar el més íntim i primitiu sentiment de vulnerabilitat.

KL

Un dels motius pels quals no m'agraden els avions i la forma de viatjar que comporten és que es destrueix de forma irrevocable l'aclimatació a un país. L'aproximació lenta, esglaonada i plena que donen altre transports com el tren, queda reduït a un consum instantani i fred. Això és el que em va passar després de deixar enrere el paisatge plujós d'Aotearoa (Nova Zelanda) a l'aroport internacional de Christchurch i aterrar al cap de 10 hores a KL. Després de sortir de l'avió i superar la primera ració desproporcionada d'aire acondicionat, una onada de xafogor sense previ avís em va donar la benvinguda als tròpics.

La meva porta d'entrada a l'Àsia és Kuala Lumpur, o KL que així és com l'anomenen aquí a Malasia. Els primers passos per aquesta ciutat em van fer recordar la meva estada a Singapur un any i mig enrere a l'inici del meu periple, un record millorat. Gairebé he agraït la brutícia i el desordre de Kuala Lumpur, que li concedeixen un punt humanitat que Singapur, amb la seva pulcritud i control, li manquen inquietantment. Aquesta ciutat crec que és un bon entrant a la Malasia Contemporanea. Per tots els racons et trobes milers d'ulls en cares diferents. Hindus, Malais, Xinesos es barregen pels carrers creant un curiós mosaic. Aquesta diversitat (com a Singapur) es trasllada excepcionalment a la gastronomia, a qualsevol punt de la ciutat pots trobar restaurants i paradetes al carrer amb menjars i begudes de diferents tradicions gastronòmiques asiàtiques. Una de les altres impressions que sorprèn i contrasta amb els països occidentals: l'edat de la gent. La població és molt jove . Passejant-me per Kuala Lumpur i mirant encuriosit als vianants he acabat d'entendre les piramides demogràfiques que ens mostrava la professora d'ecologia humana allà a la facultat. Miris a on miris et trobes amb cares somrients d'estudiants, d'adolescents amb vels de colors o de nens un xic més tímids que s'amaguen darrera del camal dels seu pare Hi ha pocs ancians pel carrer i els dependentes amb vel dels grans magatzems sembla que tot just hagin entrat a la vintena (al 2010 a Malàisia l'edat mitjana de la població era 24,2 anys/hab al principat de Catalunya 40,1 anys/hab <2007>).




Kuala Lumpur i per extensió Malàisia no pareix que estigui ni molt menys en una fase de recessió econòmica. Sembla que la crisi de les economies asiàtiques de mitjans dels noranta hagi quedat lluny. Estan en una altra part del cicle econòmic que no pas naltros, inflen la bombolla, se sent a cada cantonada en el soroll de les piconadores hidràuliques i dels manobre que aconsegueixen empetitir el trànsit caòtic de la capital malaia. Alts gratacels de construcció recent pugen cap al cel mentre miren de reüll els encofrats dels fonaments dels seus futurs companys amb el formigó encara tendre. De tant mirar al cel perd-ho Kuala Lumpur de vista i dirigeixo els meus pensaments cap a la cinquena avinguda de Nova York; KL tampoc és que sigui Manhattan. Quan abaixo el mentó cap al terra un anagrama del HSBCH em pica l'ullet, uns edificis més enllà el logo de Citigroup durant un interval de sol. Giro i me n'adono que a la vora de la mesquita hi ha un 7 Eleven, i una mica més enllà un KFC i un Mac Donald's -Halal per suposat-. Massa ambaixades americanes per a tan sols 360º de volta, no?

Més enllà de les relacions entre la vida quotidiana i la macroeconomia o la demografia, el meu primer tast asiàtic ja ha començat a enderrocar prejudicis i la visió eurocèntrica naturalitzada amb el pas dels anys. També hi ha llocs que són inspiradors, que et fan pensar que t'obren horitzons, i Le Village, l'hostal a on he estat aquests 10 dies a KL és un d'aquests indrets. Estar en un cau ben acollidor compartint el dia a dia amb un grapat de viatgers cul inquiets provinents dels quatre punts cardinals del planeta és interessant i enriquidor. La meva estada a Le Village ho ha estat.