De Raholes i d'altres bestioles

Article d'opinió publicat al número 217 del periòdic l'Accent el 25 de gener de 2012.

En qualsevol ecosistema, hi ha espècies que funcionen a mode d'indicadors, la seva presència o absència indica la qualitat d'aquest. En el nostre ecosistema mediàtic particular passa exactament el mateix. Hi ha personatges que són alhora símptoma i conseqüència. Indicadors que alguna cosa no rutlla gaire bé. Quan alguns d'aquests elements porten anys a primera línia de l'escenari la cosa ja comença a passar de taca d'oli per arribar a ser preocupant. D'aquests animalons n'hi ha a cabassos però no n'hi ha cap que s'equipari a la Pilar Rahola. Supervivent de l'escena pública, ha anat fent saltironets d'aventures polítiques a mitjans de comunicació de diversa índole amb una agilitat que, si bé no ha estat mai gaire gràcil, és digna d'admirar. Les seves habilitats mimètiques emulen les d'un camaleó, només així s'entén una truculenta carrera que començà a l'Audiencia Nacional fent de públic com a diputada d'ERC als judicis de militants “reinserits” de Terra Lliure i que té un dels seus darrers episodis més notables en l'entrevista al Conde de Godó a les pàgines centrals de l'edició en català de l'antiga Vanguardia española. Pot sorprendre que una suposada independentista republicana d'esquerres pugui acabi fent de primera espasa d'una capçalera espanyolíssima i borbònica. Però aquest en aquest món tan inestable i volàtil -que diria un “expert” en economia- la Pilar ha demostrat que és possible ser una talibana reaccionària i gaudir d'una pàtina d'independent a la vegada. Coses de la postmodernitat. Ha sabut adaptar-se al relativisme cultural que ens envolta i triomfar. Es mou en una terra de ningú imaginaria i encarna el liberalisme europeu com ningú. Així doncs no és que sigui capitalista, sinó que és més aviat anticomunista. Tampoc no és que sigui de dretes sinó que subscriu el sentit comú. Malabarista de l'ambigüitat, no té cap problema en mossegar als feixistes de PxC però es queda sense dents per la xenofòbia dels bons ciutadans com en Duran i Lleida. No fos cas que des de La Vanguardia li piquessin la cresta i es quedés a l'atur en els temps que corren. Polifacètica, la Pilar a més a més d'haver sigut Estrella Intercoiffure a la millor imatge l'any 1997 també és una ferma defensora dels animals, o si més no de gairebé tots. Perquè després de llegir alguna de les seves peces de “literatura periodística” arribo a la conclusió que els palestins estan uns esglaons per sota dels quisus pel que fa a drets. Deixant de banda els maniqueismes i fent una gran alenada de sentit comú diré que l'entenc. Que voleu que us digui, defensar l'estat d'Israel i les seves accions terroristes surt força bé de preu. Sinó que us ho expliqui la Pilar que s'ha dedicat a recorre món donant arengues sobre lo dolents i antisionistes -vull dir antisemites- que som els de l'esquerra radical europea. Viatja en primera classe i l'hotel pagat, convidada d'honor pels civilitzats i pulcres lobbys sionistes d'arreu (l'AIPAC i cia.). És una forma respectable de fer turisme i ser cosmopolita. Sobretot si ho comparem amb els mètodes, més rústics i menys elegants, dels integrants de la flota per la llibertat que van intentar trencar el criminal bloqueig a la franja de Gaza farà cosa d'uns mesos.

La Rahola no para quieta. Després de les seves aventures polítiques ha passejat el seu desproporcionat ego pels platós de TV3, La Noria o Crónicas marcianas amb suma facilitat i ara publica a tort i a dret, aquí i allà. Podríem pensar que és un radical lliure, paladí de la independència. Podríem caure en la temptació de creure que aquesta criatura no és d'eixe món que diria en Raimon. El problema és que si l'és. Massa que l'és! És un personatge que genera espectacle, fa vendre diaris, puja l'audiència i garanteix l'hegemonia dels poderosos. Una d'aquestes bestioles que en una societat crítica i plural restarien a l'anonimat i que en la nostra són entronitzats a l'Olímp dels mitjans de masses. Com en un circ, són tigres que ja no mosseguen a ningú.

Ton Sai Rocks me!!

Feia molt temps que volia deixar-me caure a Ton Sai. Des de que uns amics em van parlar d'aquest paradís de l'escalada tot fent unes cerveses en un estuari meravellós a l'extrem nord de Nova Zelanda, Ton Sai era un nom que resonava en converses de plans de futur, que em burxava el cap quan polia màquines escurabutxaques. I ara ja fa més d'un més que és real. Un dia a dia molt dolç.
Matinar, arreplegar els peus de gat, el talabard i la corda, baixar a esmorzar, trobar els companys i les companyes i anar a la roca. Tan simple com cor plaent, no és difícil d'entendre que en aquesta badia envoltada de carsts i estalactites el temps passi més lentament i molts ens embolicar amb plaer en aquesta agradable teranyina durant setmanes, mesos...
Ton Sai és una petita platja situada al nord de Krabi, en una península de roca calcària de la costa tailandesa del mar d'Andaman. Allò que fa unes dècades era un poble de pescadors, ara és una de les principals meques asiàtiques de l'escalada esportiva que comparteix ecosistema amb els resorts de turistes adinerats de la platja del costat delerosos de sorra blanca i sol. Una comunitat atípica enmig d'algunes de les destinacions turístiques més importants de Tailàndia formada per escaladors dels 5 continents, Thais locals i algun que altre turista extraviat. Crec que és el lloc (amb gent) més tranquil i relaxat a on he estat mai. A Ton Sai és difícil saber quina hora del dia és, ningú no du rellotge; la majoria de gent no té la més remota idea de quin dia de la setmana és i 2 de cada 3 fallen a l'hora d'endevinar el dia del mes. Molts dels locals sembla que es dediquin a examinar la durabilitat de les hamaques a base de becaines i marihuana. El leimotiv de Ton Sai és l'escalada, el fanatisme escalador es respira per tot arreu. Per tots els racons hi ha gent que tragina arnesos i cordes a l'esquena, a les taules dels restaurants es poden sentir converses sobre la roca, els sectors de la vora i les vies. I Jo, sense saber gairebé com m'he convertit en un habitant més d'aquest paradís per fanàtics de la roca. Ja porto un més d'un mes per aquí i encara tinc ganes d'escalar. Aquí he trobat a gent magnífica, de gran cor. Feia força temps que li volia dedicar un temps a la escalada. Posant-me en forma, perdent pors, obrint portes a mesura que puc grimpar parets que abans només eren projectes. Gaudint d'aquesta passió transformada en rutina.

De Menjars...

El Viatge té diferents atributs depenent de l'experiència del viatger i dels racons de món per on passa. A vegades una coneixença, d'altres voltes allò més important recau en el paisatge natural i no tant en l'experiència social. A Àsia un dels punts rellevants és la cultura i molt especialment la gastronomia. Avui he creuat una nova frontera, la primera per terra, i ens hem endinsat a Tailàndia, però no m'agradaria deixar Malàsia enrere sense dedicar-li unes ratlles a aquest plaer tan sublim que és el simple fet de menjar. Una necessitat tan vital que ens defineix de cap a peus. Som el que sembrem, i jo hi afegiria que som el que mengem. Sense anar més lluny, els Països Catalans al llarg de la història han estat una realitat poc vertebrada, pels escèptics i porucs poc real, en canvi el nostre país pren sentit quan fem servir la nostra llengua però també i especialment quan som a taula i mengem, com ha posat de manifest el gran Jaume Fàbrega en el seu bloc La bona vida.
A Àsia la cuina és d'una diversitat sense límits, encara que té algunes bases comunes com són, l'arròs, la soja i les espècies. A Malàsia en concret la barreja de comunitats es tradueix de forma increïble a l'hora de menjar. Durant tot aquest mes no he parat de gaudir per allà a on he passat de diferents gustos i sensacions. Les diferents gastronomies malaies, xineses, idus, etc, han estat un veritable plaer diari, especialment després de passar un any i mig a Nova Zelanda. Un altre plaer ha estat el tornar a recuperar antigues sensacions que feia temps que no experimentava: Olors dels mercats de carrer, aturar-se davant d'una fruita desconeguda, demanar una ració d'un menjar cridaner que t'ha encuriosit. Descobrir a partir dels sentits més íntims. Però si per una cosa mai no podré estar prou agraït a aquest país és perquè m'ha permès acomplir un desig d'infantesa llargament perseguit com és menjar amb les mans en un restaurant i que al veure't un vianant anònim et dediqui un somriure còmplice entre la sorpresa i l'aprovació.