Taman Negara

Taman (Jardí o parc) Negara (Nacional) és el primer parc nacional que és va fer a Malàisia (el van crear els britànics el 1937). I un dels boscos tropicals més importants del món. Aquest racó de món va evitar les darreres glaciacions i les erupcions volcàniques que van patir, per exemple, les illes d'Indonèsia. Això ha fet que l'evolució natural no s'hagi vist aturada per cap cataclisme natural durant un període de 40 milions d'anys, cosa que ha originat la selva tropical més antiga del món i un dels ecosistemes (el més?) amb més biodiversitat del planeta.
L'accés als límits del parc és força fàcil, per barca o autobús, encara que la zona oberta als vistants només constitueix un 5 % del parc. Aquí he trobat a faltar, i de quina manera, les infraestructures dels parcs nacionals de Nova Zelanda i les seves xarxes de camins i refugis. M'he hagut de conformar amb una excursioneta d'un parell de dies (anada i tornada) per la jungla.
L'alçada d'aquest bosc és impressionant i la immensitat espaial de l'ecosistema fa de la selva un ecosistema terrestre fora de mesura pels estàndards de les nostres latituds. Tot i que Taman Negara compta amb una gran quantitat de mamífers i animals de gran tamany (Tigres, elefants asiàtics, tapirs, lleopards, porcs senglars, llangardaixos, búfals d'aigua...) observar-los a la jungla és força difícil i en el meu cas no va ser una excepció. No vaig tenir la sort de creuar-me'n amb cap i em vaig haver de “conformar” amb incomptables exemples diferents d'arbres, epífits, falgueres, bolets, insectes, algun que altre ocell, un fugaç mico, i la petjada d'un gatet força gros.
Després del primer contacte amb la jungla equatorial, he de dir que la jungla és una altra cosa. La immensitat de la natura és exuberant, immensa, sense mesura, però la gran diferència és la inquietud. La densitat de la vegetació que crea parets impenetrables a les ribes dels rierols, la foscor de l'aigua dels rius, les capçades dels arbres que et fan de sostre i que converteixen el cel en un estrany convidat. Però sobretot el soroll és el que fa d'aquest paratge un lloc intrigant. Poc són els moments a on la jungla resta silent. La banda sonora d'udols, xiscles, crits guirigalls que es sona al teu voltant, més lluny o més aprop accentuen la teva solitud.
Caminant per Taman Negara he pensat molt en El Cor de les Tenebres de Joseph Conrad, que fa temps un bon amic em va regalar, i en la esgarrifosa bellesa dels seus paràgrafs. La natura sense mesura de la selva ens pot fer retrocedir en la història fins a estremir-nos i experimentar el més íntim i primitiu sentiment de vulnerabilitat.

KL

Un dels motius pels quals no m'agraden els avions i la forma de viatjar que comporten és que es destrueix de forma irrevocable l'aclimatació a un país. L'aproximació lenta, esglaonada i plena que donen altre transports com el tren, queda reduït a un consum instantani i fred. Això és el que em va passar després de deixar enrere el paisatge plujós d'Aotearoa (Nova Zelanda) a l'aroport internacional de Christchurch i aterrar al cap de 10 hores a KL. Després de sortir de l'avió i superar la primera ració desproporcionada d'aire acondicionat, una onada de xafogor sense previ avís em va donar la benvinguda als tròpics.

La meva porta d'entrada a l'Àsia és Kuala Lumpur, o KL que així és com l'anomenen aquí a Malasia. Els primers passos per aquesta ciutat em van fer recordar la meva estada a Singapur un any i mig enrere a l'inici del meu periple, un record millorat. Gairebé he agraït la brutícia i el desordre de Kuala Lumpur, que li concedeixen un punt humanitat que Singapur, amb la seva pulcritud i control, li manquen inquietantment. Aquesta ciutat crec que és un bon entrant a la Malasia Contemporanea. Per tots els racons et trobes milers d'ulls en cares diferents. Hindus, Malais, Xinesos es barregen pels carrers creant un curiós mosaic. Aquesta diversitat (com a Singapur) es trasllada excepcionalment a la gastronomia, a qualsevol punt de la ciutat pots trobar restaurants i paradetes al carrer amb menjars i begudes de diferents tradicions gastronòmiques asiàtiques. Una de les altres impressions que sorprèn i contrasta amb els països occidentals: l'edat de la gent. La població és molt jove . Passejant-me per Kuala Lumpur i mirant encuriosit als vianants he acabat d'entendre les piramides demogràfiques que ens mostrava la professora d'ecologia humana allà a la facultat. Miris a on miris et trobes amb cares somrients d'estudiants, d'adolescents amb vels de colors o de nens un xic més tímids que s'amaguen darrera del camal dels seu pare Hi ha pocs ancians pel carrer i els dependentes amb vel dels grans magatzems sembla que tot just hagin entrat a la vintena (al 2010 a Malàisia l'edat mitjana de la població era 24,2 anys/hab al principat de Catalunya 40,1 anys/hab <2007>).




Kuala Lumpur i per extensió Malàisia no pareix que estigui ni molt menys en una fase de recessió econòmica. Sembla que la crisi de les economies asiàtiques de mitjans dels noranta hagi quedat lluny. Estan en una altra part del cicle econòmic que no pas naltros, inflen la bombolla, se sent a cada cantonada en el soroll de les piconadores hidràuliques i dels manobre que aconsegueixen empetitir el trànsit caòtic de la capital malaia. Alts gratacels de construcció recent pugen cap al cel mentre miren de reüll els encofrats dels fonaments dels seus futurs companys amb el formigó encara tendre. De tant mirar al cel perd-ho Kuala Lumpur de vista i dirigeixo els meus pensaments cap a la cinquena avinguda de Nova York; KL tampoc és que sigui Manhattan. Quan abaixo el mentó cap al terra un anagrama del HSBCH em pica l'ullet, uns edificis més enllà el logo de Citigroup durant un interval de sol. Giro i me n'adono que a la vora de la mesquita hi ha un 7 Eleven, i una mica més enllà un KFC i un Mac Donald's -Halal per suposat-. Massa ambaixades americanes per a tan sols 360º de volta, no?

Més enllà de les relacions entre la vida quotidiana i la macroeconomia o la demografia, el meu primer tast asiàtic ja ha començat a enderrocar prejudicis i la visió eurocèntrica naturalitzada amb el pas dels anys. També hi ha llocs que són inspiradors, que et fan pensar que t'obren horitzons, i Le Village, l'hostal a on he estat aquests 10 dies a KL és un d'aquests indrets. Estar en un cau ben acollidor compartint el dia a dia amb un grapat de viatgers cul inquiets provinents dels quatre punts cardinals del planeta és interessant i enriquidor. La meva estada a Le Village ho ha estat.

No volies caldo? Dues Tasses!!

Article d'Opinió publicat a la web d'Endavant(OSAN) el 26 de Setembre de 2011

L'espectacle que estan oferint aquests dies estan oferint els representants dels governs europeus no deixa de ser preocupant. Recorda a la d'un metge que té accions en una funerària i va receptant arsènic a tort i a dret. No sabem si en el futur quan abandonin “el servei públic” rebran retribucions econòmiques “pels serveis prestats” per part del capital com van fer en el seu dia Gerhard Schröder o José Maria Aznar que actualment està a sou del magnat Rupert Murdoch. El que si sabem però és que la macabra dansa que estan ballant amb banquers i especuladors en motiu de la crisi del deute públic dels estats té com a principals perjudicats a tots els seus treballadors i treballadores.

En els darrers temps els mitjans burgesos han parlat -i parlen- molt el deute públic que suporten els nostres estats, però del que no parlen massa és de com s'ha generat aquest deute i sobretot per a què s'ha utilitzat el dèficit públic generat els darrers anys. Em refereixo al “rescat” que va re-capitalitzar els bancs (200.000 milions d'euros) i per unes ajudes que a l'estat espanyol van afavorir als altres protagonistes de la bombolla immobiliària: la màfia del totxo -algú s'en recorda del PLAN E?-. Es pot parlar d'una transferència explícita del capital públic al sector privat o de la ja llastimosament tradicional socialització de pèrdues i privatització de beneficis. Tampoc s'ha d'oblidar la continuada reducció en la recaptació d'impostos com a conseqüència de la recessió i l'eliminació o reducció dels impostos progressius que gravaven especialment a la burgesia i al capital (reducció IRPF, eliminació dels impostos de successió, de patrimoni i societats, etc.). Aquesta amnèsia selectiva i intencionada per part de mitjans i “experts”, desemboca com no podia ser d'altra forma en una reclamació de “mesures d'ajustament” per part dels estats que es presenten com a inevitables però que formen part d'una doctrina de xoc. Perquè després d'haver aprimat la hisenda pública ara s'afanyen a continuar amb l'enderroc del malanomenat “estat del benestar”. Podríem dir que el capitalisme salvatge ha devorat el del guant de seda, sinó fos perquè ambdós són braços del mateix cos. La doctrina del xoc que proposava fa uns anys Naomi Klein en el seu assaig1 es deixa veure per les nostres contrades. Les retallades i privatitzacions s'estenen amb una virulència i rapidesa mai vista. La connivència entre governants i representants del capital és absoluta, com a cas paradigmàtic el conseller principatí de sanitat Boi Ruiz, “antic” representant de la patronal de la sanitat concertada i de foment del treball que sembla no haver renunciat mai al seu antic càrrec. Per altra banda el representant dels empresaris espanyols i botifler il·lustre, Joan Rosell, deia fa poc que això de l'actualització salarial a partir de l'IPC era cosa del passat. Vaja un augment de la taxa d'explotació sobre els treballadors, mentre les principals empreses de l'IBEX-35 augmenten els seus beneficis.

També és significatiu que ara mateix la política econòmica dominant no consisteixi en redreçar el creixement del PIB , sinó en mantenir el dèficit públic a ratlla. Ja ni tan sols es busca el creixement econòmic, que a diferència del que molta gent pensa no vol dir forçosament un major benestar pels treballadors. Sinó que el principal objectiu és la reducció del dèficit públic lligat a un augment de la precarietat i un descens del consum intern. La política europea de dèficit zero no té en compte a les seves víctimes (la majoria d'habitants de l'UE), i el que és pitjor, avoca a la majoria d'estats al cicle viciós de l'endeutament perpetu i a ser esclau d'interessos i creditors. A qui beneficien aquestes polítiques? Fins a on arriba el límit dels suposats esforços que ens exigeixen per evitar l'apocalipsi?
Són preguntes de fàcil resposta, però que molts experts i governants es neguen a respondre.
Són els mateixos que ara posen el crit al cel per l'augment del deute públic, durant anys i anys han callat davant de l'augment exorbitant de l'endeutament privat. Els treballadors hem vist com s'erosionaven els nostres drets i els salaris al mateix temps que s'ens facilitava un accés al préstec gairebé il·limitat, per mantenir el consum i per tant els beneficis de les empreses. És una paradoxa que la crisis generada com a conseqüència de la reducció dels salaris dels treballadors, l'endeutament privat (dels mateixos treballadors) i la posterior especulació d'aquest deute per part bancs i “inversors” als mercats financers, derivi en una reducció encara més bèstia dels salaris i l'eliminació de llocs de treball i en una especulació, aquest cop però, amb el deute públic. Una paradoxa que només és possible si fem cas la teoria econòmica neoliberal que s'apropa més a la metafísica que a la ciència. A hores d'ara a ningú se li escapa que la crisi actual és diferent a d'altres succeïdes anteriorment, no és la crisi del petroli de la dècada dels 70 o la crisi asiàtica dels 90 produïdes per fets més o menys puntuals o d'àmbit regional. Aquesta crisi global i sistèmica exemplifica com cap d'altra la natura mateixa del capitalisme, doncs en forma part íntimament. En aquest sentit no hi ha grans “mesures d'ajust” a realitzar i d'això cada cop més gent se n'adona. Aquesta crisi ha sacsejat els fonaments ideològics del paradigma neoliberal. Fins i tot els economistes capitalistes, encara que siguin els heterodoxos (keynesians)2 com per exemple Nouriel Roubini, comencen a mirar cap a Marx en busca d'explicacions. És important que el paradigma neoliberal és desfaci i la direcció de la batalla ideològica pugui començar a virar lleugerament, però allò imprescindible és traslladar aquest incipient canvi al nivell de l'estructura. Cada cop és més evident, com assenyala Immanuel Wallerstein, que el sistema cada cop és més inestable i la seva resiliència als canvis és menor. En aquest sentit el més important és organitzar la resposta i acumular suficients forces perquè en un un futur puguem passar a l'ofensiva i determinar el sentit d'aquests canvis. Si estem preparats tindrem opcions d'evitar una deriva caòtica i encara més salvatge del capitalisme actual i aconseguir afermar les nostres alternatives en termes socials, ecològics i nacionals.


Boi Sagarra, Militant de d'Endavant (OSAN) de la Vila de Gràcia


1”La doctrina del xoc : l'ascens del capitalisme del desastre” Klein, Naomi (1970- ) Editorial Empúries
2 http://www.kaosenlared.net/noticia/economista-capitalista-nouriel-roubini-dice-marx-tenia-razon-prediccio

Generacions sense futur ?

Article d'opinió publicat a l'Accent el 25 de Setembre de 2011


Davant del desballestament de l'estat del benestar i de la degradació dels drets laborals que en els darrers mesos s'ha accelerat fins a arribar a una velocitat vertiginosa sorgeixen dubtes importants. Un d'ells, en particular, afecta les generacions “joves”, aquelles que s'inclouen en el 46,2% d'atur “juvenil” (de menys 25 anys) del darrer trimestre a l'Estat espanyol i les següents, que queden a prop però queden fora d'aquesta estadística. Aquí, el qualificatiu “juvenil” sembla respondre més a una estratègia política i econòmica que no pas a una realitat biològica. I és que aquestes generacions que quan es va constituir l'actual règim postfranquista encara no havíem nascut, ens hem vist sotmesos a un allargament forçós de l'adolescència, si més no en el camp laboral, amb uns salaris “juvenils” que garanteixen unes taxes d'explotació enormes i uns índexs de temporalitat descomunals. L'endarreriment de l'edat mitja d'emancipació de la llar familiar i de l'edat mínima de maternitat només són alguns símptomes d'aquest fenomen.

Per primer cop en la història des de fa molts anys, potser segles, les noves generacions de treballadores de les principals economies capitalistes industrialitzades estan veient com les seves condicions de vida empitjoraran. M'estalviaré el suat tòpic “dels millors preparats...” però posaré èmfasi en què per primer cop els nivells de consum i les expectatives “d'èxit social” en termes capitalistes estan disminuint dràsticament. Aquestes generacions sense futur ens ha tocat viure des que tenim ús de raó un recital de retallades a base de reformes laborals, tractats internacionals, lleis educatives, etc. Vam quedar fora del capitalisme keynesià de cara amable que garantia, si més no als països capitalistes industrialitzats com el nostre, un lloc de treball i uns salaris prou amplis que ajudessin a garantir una demanda i un consum elevat (amb l'ajuda de l'endeutament privat). Ara que ja fa uns anys anem surant pel mercat laboral alguns dels nostres incrèduls progenitors se n'adonen que el conte de fades que alguns d'ells van viure (feina, piset, hipoteca...) agafa un gir truculent.

D'aquest trencament de tendència històric, n'hem d'aprendre i l'hem d'interioritzar a les nostres lluites. Una cosa és clara, el futur sigui del color que sigui ens oferir menys en termes materials. La producció desmesurada que ens va abocar l'economia capitalista no tornarà a repetir-se. El consum del nostre país no sembla que s'hagi de recuperar, per altra banda tampoc crec que sigui desitjable que ho faci.

El socialisme que estem construint, no podrà competir amb el capitalisme en termes estrictament materials com ho va intentar fer el “socialisme real” durant gran part del segle passat. Hem de lluitar per tornar a assolir un benestar material que cobreixi les necessitats bàsiques de les que avui cada cop més gent és exclosa, però dins de l'austeritat i lluny del consum superflu actual. Hem de crear una nova realitat basada en una economia planificada a llarg termini que sigui ecològicament viable. Aquesta ha de ser un dels eixos de la nostra utopia, del nostre socialisme. Consumirem menys, crearem moltes coses.

L'esport és política?

Article publicat a l'Accent 207 sota el títol "Reflexions sobre política i esports des de Nova Zelanda"

És una pregunta freqüent, que qui més qui menys ha formulat o discutit en un tertúlia de sobretaula o abans d'un Barça-Madrid. La resposta a la pregunta -crec- és força evident. Si tot i això ens quedés algun bri de dubte només cal dirigir la mirada als malaurats triomfs de “la roja”. L'esport aixeca passions i aquesta rauxa desfermada no ha estat mai deslligada de la història. Que avui en dia alguns esdeveniments esportius generin alguns dels darrers actes de sentiment de pertinença a un col·lectiu en una societat cada cop més individualitzada no és mera coincidència. I aquesta força i influència és aprofitada per part del capital i els estats per fer caixa o enfortir les seves institucions i valors. Tot i la evidència encara hi ha qui gosa posar en dubte la relació i s'apunta a aquesta moda postmoderna de voler-ho despolititzar tot. Sort en tenim de la polsosa i tossuda realitat material i històrica que ens assorteix amb una número incomptables d'exemples al respecte. En aquestes línies podríem citar la biografia del boxejador Muhammad Alí, els duels entre les seleccions de la URRS i els Estats Units d'Amèrica durant la guerra freda, els jocs olímpics del 1936 a Berlín i la seva rèplica antifeixista, l'Olimpíada Popular de Barcelona, que no és va arribar a celebrar mai. Avui però i tot aprofitant l'avinentesa que el proper setembre és jugarà la fase final de la copa del món de rugbi a Nova Zelanda agafarem un exemple que té com escenari aquest llunyà país i com a protagonista aquest noble esport.

A Nova Zelanda el rugbi és d'una importància cabdal. Aixeca veritables passions i la seva selecció nacional de rugbi, els All Blacks, són un referent nacional inqüestionable i potser el símbol més internacional d'un país petit, isolat i allunyat dels grans centres de poder d'aquest món. La importància d'els All Blacks, més enllà dels seus nombrosos èxits esportius també recau en el fet que és una de les poques institucions neozelandesa on hi hagut una veritable integració de la comunitat maori(indígena) i paheka (d'origen europeu). Aquest equip des de poc després de la seva creació a principis dels segle XX ha mantingut una rivalitat històrica amb la selecció sud-africana els Springboks. Els enfrontaments entre les seleccions d'aquestes dues antigues colònies britàniques han protagonitzat alguns dels episodis més memorables en la història d'aquest esport. Un dels més coneguts és el que explica el llibre Playing the enemy del periodista sud-africà John Carlin i la seva versió cinematogràfica Invictus, que es fa ressò del triomf sobre els All blacks a la final de la copa del món de 1995, que es jugà a sud-africa poc després de les primeres eleccions post-apartheid de la història d'aquell estat. Fins aleshores l'equip de rugbi sud-africà era un dels principals símbols de la divisió racial del règim racista de Sud-Africa. La selecció de rugbi encarnava la segregació racial com cap d'altra doncs des dels seus inicis, abans de les lleis de l'apartheid, havia estat formada íntegrament per jugadors blancs i els seus colors i emblemes eren símbols de la població d'origen europeu de Sud-africa. Aquesta selecció també era una de les poques que va aconseguir evitar durant anys el boicot internacional generalitzat que van patir les seleccions sud-africanes des de mitjans de la dècada dels seixanta.

El “tour” de 1981

El 1981 la selecció de rugbi sud-africana va anar a Nova Zelanda a fer una gira enfrontant-se als equips locals i als All blacks. Aquestes gires s'havien anat succeint al llarg de la història dels dos equips, però la de 1981 va ser diferent. Al context de boicot internacional esportiu s'hi va sumar la controvèrsia que va provocar el racisme explícit dels jugadors i mitjans de comunicació sud-africans contra els jugadors Maoris dels All blacks. Durant vàries dècades les seleccions neozelandeses que havien participat en gires a Sud-Africa ho havien fet amb equips sense jugadors maoris com a conseqüència de les lleis de l'apartheid. Aquest fet havia provocat una gran oposició contra la federació de rugbi neozelandesa fins al punt que anys abans el govern havia arribat a vetar qualsevol gira dels Sprinboks a Nova Zelanda. El 1981, però, quan la pressió sobre el règim de l'apartheid arribava al seu zenit el nou govern neozelandès va permetre la realització de la gira de l'equip sud-africà. De seguida es van aixecar veus en contra i es va preparar un boicot. Encara que l'oposició era majoritària en un país a on la popularitat del rugbi era (i continua sent) extrema i aquest esport forma part de la seva identitat nacional la idea del boicot aixecava recels. Hi havia molta gent que estava en contra de que és vetés un partit de rugbi legal per motius polítics. No politics in sport era el seu lema. A l'altra banda hi havia milers de manifestants antiracistes capitanejats pels partits d'esquerres i la població maori. Aquest esdeveniment esportiu va provocar una divisió mai vista al país i desencadenà centenars de manifestacions i protestes seguides per més de 150.000 manifestants. Dos partits de la gira es van haver de suspendre i van haver greus enfrontaments entre manifestants i la policia que van acabar amb centenars de detinguts. Els enfrontaments també van enfrontar els fans del rugbi i els manifestants antiracistes. Aquest episodi per a molts va ser la protesta social més importants de la segona meitat del segle XX a Nova Zelanda. Arran d'aquest esdeveniment esportiu es va desencadenar una confrontació política i generacional de primer ordre. Durant aquells dies es van intentar dirimir les diferències entre els nous i els vells valors que van superar el mer debat antiapartheid. La població de Nova Zelanda es va dividir entre partidaris de seguir formant part de l'imperi britànic i els favorables a d'independència, els contraris a reconèixer els drets de la població maori i els partidaris a un major reconeixement cultural d'aquesta nació, els favorables i contraris alguns valors de la societat patriarcal, etc. Hi ha qui qualifica aquests esdeveniments com el fet històric més important de les últimes dècades a Nova Zelanda, allò que va fer perdre la innocència a aquest jove país i va provocar el reforçament d'un imaginari nacional propi deslligat de l'imperi britànic. En l'aspecte esportiu, i polític, aquests fets van ajudar a l'exclusió de la selecció de sud-Àfrica de les copes del món de 1987 i 1991.

Un fet esportiu, la gira de 1981, va sacsejar la història i la política d'un país sencer, i una política menyspreable com la de l'apartheid va comportar conseqüències en el terreny esportiu per al règim sud-africà. Probablement l'esport no sempre toqui l'espectre de la política tan de prop com en aquest cas, però com qualsevol aspecte de les nostres vides està influenciat per la política i en alguns moments concrets irrompen de bracet a l'escenari de la història.