KL

Un dels motius pels quals no m'agraden els avions i la forma de viatjar que comporten és que es destrueix de forma irrevocable l'aclimatació a un país. L'aproximació lenta, esglaonada i plena que donen altre transports com el tren, queda reduït a un consum instantani i fred. Això és el que em va passar després de deixar enrere el paisatge plujós d'Aotearoa (Nova Zelanda) a l'aroport internacional de Christchurch i aterrar al cap de 10 hores a KL. Després de sortir de l'avió i superar la primera ració desproporcionada d'aire acondicionat, una onada de xafogor sense previ avís em va donar la benvinguda als tròpics.

La meva porta d'entrada a l'Àsia és Kuala Lumpur, o KL que així és com l'anomenen aquí a Malasia. Els primers passos per aquesta ciutat em van fer recordar la meva estada a Singapur un any i mig enrere a l'inici del meu periple, un record millorat. Gairebé he agraït la brutícia i el desordre de Kuala Lumpur, que li concedeixen un punt humanitat que Singapur, amb la seva pulcritud i control, li manquen inquietantment. Aquesta ciutat crec que és un bon entrant a la Malasia Contemporanea. Per tots els racons et trobes milers d'ulls en cares diferents. Hindus, Malais, Xinesos es barregen pels carrers creant un curiós mosaic. Aquesta diversitat (com a Singapur) es trasllada excepcionalment a la gastronomia, a qualsevol punt de la ciutat pots trobar restaurants i paradetes al carrer amb menjars i begudes de diferents tradicions gastronòmiques asiàtiques. Una de les altres impressions que sorprèn i contrasta amb els països occidentals: l'edat de la gent. La població és molt jove . Passejant-me per Kuala Lumpur i mirant encuriosit als vianants he acabat d'entendre les piramides demogràfiques que ens mostrava la professora d'ecologia humana allà a la facultat. Miris a on miris et trobes amb cares somrients d'estudiants, d'adolescents amb vels de colors o de nens un xic més tímids que s'amaguen darrera del camal dels seu pare Hi ha pocs ancians pel carrer i els dependentes amb vel dels grans magatzems sembla que tot just hagin entrat a la vintena (al 2010 a Malàisia l'edat mitjana de la població era 24,2 anys/hab al principat de Catalunya 40,1 anys/hab <2007>).




Kuala Lumpur i per extensió Malàisia no pareix que estigui ni molt menys en una fase de recessió econòmica. Sembla que la crisi de les economies asiàtiques de mitjans dels noranta hagi quedat lluny. Estan en una altra part del cicle econòmic que no pas naltros, inflen la bombolla, se sent a cada cantonada en el soroll de les piconadores hidràuliques i dels manobre que aconsegueixen empetitir el trànsit caòtic de la capital malaia. Alts gratacels de construcció recent pugen cap al cel mentre miren de reüll els encofrats dels fonaments dels seus futurs companys amb el formigó encara tendre. De tant mirar al cel perd-ho Kuala Lumpur de vista i dirigeixo els meus pensaments cap a la cinquena avinguda de Nova York; KL tampoc és que sigui Manhattan. Quan abaixo el mentó cap al terra un anagrama del HSBCH em pica l'ullet, uns edificis més enllà el logo de Citigroup durant un interval de sol. Giro i me n'adono que a la vora de la mesquita hi ha un 7 Eleven, i una mica més enllà un KFC i un Mac Donald's -Halal per suposat-. Massa ambaixades americanes per a tan sols 360º de volta, no?

Més enllà de les relacions entre la vida quotidiana i la macroeconomia o la demografia, el meu primer tast asiàtic ja ha començat a enderrocar prejudicis i la visió eurocèntrica naturalitzada amb el pas dels anys. També hi ha llocs que són inspiradors, que et fan pensar que t'obren horitzons, i Le Village, l'hostal a on he estat aquests 10 dies a KL és un d'aquests indrets. Estar en un cau ben acollidor compartint el dia a dia amb un grapat de viatgers cul inquiets provinents dels quatre punts cardinals del planeta és interessant i enriquidor. La meva estada a Le Village ho ha estat.