Llegir viatjant

Per a mi llegir mentre viatges és un dels plaers més grans que existeixen. Ho vaig descobrir farà cosa d'uns anys quan viatjàvem amb un bon amic per llatinoamèrica, i ara fa poc ho he tornat a experimentat amb la il·lusió d'un home que descobreix un cofre de tresors de la infantesa. Aquesta combinació és d'aquelles que fa que tant llegir com viatjar es conjuminin complimentant-se de forma sublim. M'explicaré, quan viatges i llegeixes sobre les gents que trobes en el camí i els llocs en els que passes, complementes les teves impressions directes, les dels sentits, amb les de la lectura. Ambdues coses es realcen l'una a l'altra gaudint de forma més intensa del camí. Quan era a llatinoamèrica, recordo passejar per les llibreries de carrer de la Paz, remenant llibres i descobrint velles edicions d'algunes perles de la literatura llatinoamericana, prou ignorada des d'Europa. Per a mi va ser descobrir un nou món (que no pas “el nou món”) tot endinsant-me en pàgines, carrers, camins, portes i gents. Allà vaig tenir la sort indirecta (fruit d'una primerenca imposició) de poder engrapar qualsevol llibre en castellà i llegir-me´l en pocs dies. Aquí al SE asiàtic les coses han estat diferents. Si bé a Aoteraoa (Nova Zelanda) ja havia començat a llegir en anglès, això del diccionari i la ració extra de concentració per no perdre el fil m'havien fet desistir força. Per sort però, tot arribant a Bagan, encara amb la motxil·la una venedora ambulant va ser el suficientment pesada per encolomar-me una edició copiada (a Àsia això dels drets d'autor és força relatiu...) de Burmese days de George Orwell. Una de les primeres novel·les de l'autor anglès, una ficció bastant real, basada en la seva estada al país com a membre del cos de policia de l'imperi britànic entre els anys 1922 i 1927. Viatjant per Birmània, he pogut imaginar-me alguns dels paràgrafs del llibre en alguna construcció colonial, o al asseure'm amb el Pedro i la Shanty a beure un te ben ensucrat en una teteria a la vora del carrer contemplant al cel el rèquiem de colors d'un dia qualsevol. Llegint aquest llibre també m'he reafirmat tot comprovant que els imperis deixen una empremta inesborrable en els pobles que conquereixen. Potser no tant física com els trens birmanesos actuals que no crec que hagin canviat des d'aleshores, sinó més profundes i doloroses com l'actitud servil i mesella enfront als homes blancs, les cicatrius en els paisatge després del saqueig dels recursos naturals o les corruptes administracions colonials deixades per la metròpoli que semblen haver mutat en una versió contemporània.

Com tants altres cops en un viatge, he de tornar a donar gràcies a la casualitat, que m'ha fet recuperar un plaer enterrat i m'ha llançat a llegir en anglès i a remenar els prestatges de totes les llibreries que em surten al pas.