A l’Empordà els negres van en bicicleta

Aquest estiu, durant tot el Juliol i l’Agost, he estat treballant de cuiner en el sector de l’hosteleria/turisme a Sant Martí d’Empúries un poblet medieval molt proper a l’Escala (l'Alt Empordà) situat a la costa. Entre amanida i amanida no he tingut molt de temps per poder conèixer a fons aquest magnífic racó del País, ja se sap que aquesta economia lligada a la temporada turística, tant intermitent i concentrada, no admet jornades curtes ni masses dies de festa. Tot i això algun dia de festa si que he tingut i l’he aprofitat per anar a Barcelona o per visitar els pobles de les rodalies de Sant Martí com Sant Pere Pescador, Viladamat, Vilamacolum... Aquests recorreguts els he fet sempre amb bicicleta i una de les múltiples avantatges d'aquest enginy, és que et permet de fixar-te en detalls que viatjant amb d'altres transports més aparatosos i motoritzats no veus o pases per alt. Entre pedalada i pedalada pots veure com el campanar d’un poble es va fent més i més gran, com van passant al teu voltant els camps de pomes, blat, girasols i les inconfusibles rengleres de xipresos dels tallavents de l’Empordà. Deixant en un segon pla la bellesa del paisatge, la cosa que em va cridar especialment l’atenció va ser que de tots els ciclistes que em vaig trobar en les meves anades i vingudes a l’estació de RENFE de Sant Miquel de Fluvià eren negres. Quan dic tots, vol dir tots. Sí sí... homes africans que per la seva complexió i pell fosca diria que de l’Àfrica subsahariana (com els hi agrada dir als dels telenotícies).
Quan ens creuàvem, ens miraven recíprocament, solidaris per l'esforç compartit. Però a més a més ells suposo que devien restar estranyats i pensatius davant de l'exotisme contemplat <“Òsti tu, un blanc en bicicleta!”>. De tant en tant jo saludava a l’estranyat ciclista del sentit contrari i seguidament ell em tornava la salutació, a vegades amb somriure còmplice inclòs. Perquè és clar que hi ha diferència entre els afeccionats al ciclisme que cada cap de setmana treuen els seus llampant maillots i bicicletes del garatge per fer un centenar de quilòmetres i aprofitar per fotre’s un esmorzar de déus amb els amics com fa el meu tiet a l’estiu, i un servidor i els companys negres de l’Empordà. Nosaltres anem amb bicis velles i pesades o amb “mountanbikes” barates del Carrefour i el Decathlon.

Aquestes trobades a la carretera em van fer reflexionar sobre el perquè d’aquest curiós fenomen. I vaig arribar a la conclusió que aquests peculiars ciclistes devien formar part dels treballadors nouvinguts que amb o sense papers (amb papers vol dir amb “permís de treball i/o residència”, no confondre amb el DNI o el Passaport) treballen en els camps agrícoles empordanencs... Donant-li voltes i més voltes al tema vaig arribar a la conclusió que els hi devem moltes coses a aquests ciclistes negres: en primer lloc recullen les pomes que cap aborigen local vol aplegar, alguns d'ells (la majoria?) no deuen tenir papers, així doncs gràcies a aquesta precarietat cercada l'empresari que els "contracta" no els assegura a la seguretat social i obté més beneficis. D’altra banda com que no tenen papers tampoc tenen cap dels pocs drets laborals que encara ens queden als què tenim papers (tots els papers). Per acabar d’adobar-ho com que cobren una poc i una part dels seus salaris els envien a l'altre continent i no contribueixen, per obligació, a la nostra orgia consumista. No es poden comprar ni un cotxe ni una pobra mobilette per anar a treballar que potser és un dels objectius del seu somni americà particular. Ells van amb bicicleta, no cremen petroli de l’altra punta de món. Són ecologistes, però no saben on és Kyoto. En aquests dies seran els primers cornuts que els tocarà pagar el beure. Són pobres, explotats: ecologistes per obligació.